Introducció




 Lluís Serrahima i Villavecchia a casa seva

  Lluís Serrahima va publicar a la pàgina número 15 del número 58 de gener de 1959 de la revista Germinàbit aquest manifest que ha estat considerat el punt de partida del moviment de la «Nova Cançó». A continuació reproduïm el seu text íntegre.

Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n'ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades, i potser per culpa d'una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d'altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d'ésser nostres tenim l'obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva.

Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives... que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.

Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.

Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no —això és igual— sorgeix una cançó: i quines cançons!

Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.

A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement.

Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els "chansonniers", que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?

Lluís Serrahima

L'objectiu d'aquest blog és fer un recorregut pels primers llocs en què es va escoltar la "Nova Cançó", que va ser si no podem dir una revolució, sí que va ser indubtablement un revulsiu i qui encengué la metxa d'aquest moviment va ser Lluís Serrahima amb aquest article o manifest que acabem de transcriure.

El dia 5 febrer 2011 els que fem aquest blog, l'Anna i l'Albert, vam anar a casa del Lluís per a què ens en parlés. I hi vam parlar força. Ens vam passar la tarda amb el Lluís i no ens vam adonar del pas del temps perquè és una font d'informació, d'anècdotes i de curiositats de tota mena visions personals relacionades amb la música i la cançó, la d'abans i la nova, la llengua i la política.

Es va parlar en quina mena d'aiguabarreig es vivia al món de la cançó, però el cas és que no n'érem prou conscients de l'anomalia de la situació perquè durant els anys de dictadura havíem agafat un cert conformisme. El millor exemple d'aquest conformisme és que la majoria ens vam acostumar amb una normalitat absoluta que era de mala educació parlar en català a un castellanoparlant, malgrat que portés dècades vivint a Catalunya. Això era perquè havíem assumit que el català era una llengua menor i no ens qüestionàvem el perquè no hi havia cançons catalanes a la ràdio.

Durant els primers anys del franquisme la major part de les cançons que se sentien per la ràdio eren espanyoles, però a poc a poc es van començar a sentir cançons de França i Itàlia principalment, després d'Anglaterra i els Estats Units.

En català, l'única cosa que hi havia era la cançó tradicional, com les que cantava l'Emili Vendrell o les sardanes, que rarament eren cantades, només musicades. De tant en tant un cantant d'èxit, s'entén d'èxit en castellà, com Josep Guardiola, treia alguna cosa en català, però no ho veiem com un fet trascendent per a la cultura catalana, solia ser tant ensucrat com l'Emili Vendrell, per tant, ho consideràvem com un detall simpàtic i poca cosa més.



Lluís Serrahima, Albert de la Hoz i Anna Gras a casa del Lluís