Cantar ara en català

Segur que ens deixem moltes coses pel camí des del inicis de la Nova Cançó, per les diferents etapes, crisis, conflictes endògens i dels que ens han vingut de fora; tanmateix el temps passa i no tot és com ens agradaria, però també hem d'aplaudir les coses bones.

Un exemple, possiblement el darrer és el cas del grup MANEL que canta en català i recentment ha presentat el seu sego disc a la sala Razzmatazz amb gran èxit.

No sé si es pot dir que això representa no el final del trajecte perquè la creació no ha d'acabar mai, però sí que potser és l'assoliment d'allò que ens va dir el Lluís Serrahima en aquell manifest. El grup MANEL és un símptoma de normalitat, com també ho van ser ELS PETS i SOPA DE CABRA, per tant, la marxa de la cançó en català segueix. Per molts anys!

La sorpresa !

Camp Nou

Lluís Llach fou el primer artista en actuar al gran escenari del Camp Nou. Ho feu el 6 de juliol de 1985, davant de més de 100.000 persones, en el que fou anomenat “més que un concert”. I el cert és que va ser el recital més multitudinari i espectacular de la seva carrera artística fins al moment i, sense cap mena de dubte, un fet històric per la cançó catalana.

Amb els seus càntics, aplaudiments i lemes, els espectadors esdevingueren els autèntics protagonistes de la vetllada, la qual comptà amb poca presència d'autoritats polítiques. El crit de "Som una nació" fou un dels que més s'escoltà al llarg de la nit, demostrant així que el sentiment catalanista seguia viu entre la societat.

La primera de les cançons que interpretà Llach va ser “Venim del nord, venim del sud”, que recorda a una de les frases del famós “Cant del Barça”. D’altres foren: “Laura”, “Que tinguem sort”, “Viatge a Itaca”, “L’estaca” i “El cant de l’enyor” (amb Marina Rossell i Maria del Mar Bonet). La festa acabà amb la interpretació d’“Els Segadors”. El concert fou enregistrat en un doble àlbum de quinze temes titulat “Camp del Barça. 6 de juliol de 1985”.

Gran Teatre del Liceu

El setembre de 1979 Llach realitzà dos històrics recitals al Liceu per presentar Somniem, esdevenint així el primer cantant no operístic en actuar-hi. Tot i actuar en aquest mític escenari, la vetllada no es vestí d'una especial solemnitat: Llach es presentà a l’escenari amb texans i camisa blanca i acompanyat dels seus músics habituals. Ell mateix es va acompanyar al piano en gran part de les peces del repertori.

Tot el contingut del disc significa un retorn a la lluita i una reafirmació dels seus principis humans. Llach el va concebre com una espècie de testament musical, ja que preveia retirar-se un cop finalitzada la gravació: durant els darrers dos anys s’havia sentit poc satisfet dels seus resultats artístics, pel fet de no poder desenvolupar la seva feina en bones condicions tècniques. Malgrat tot, al cap de vuit mesos es repensarà la decisió i tornarà a cantar. Segurament fou determinant el reconeixement internacional rebut l’any 1979, quan li atorgaren el premi Luigi Tenco a millor cantant estranger, per la seva contribució “amb una tenaç i constant activitat, al naixement i evolució de la nova cançó catalana reivindicant una identitat cultural”.

Plaça del Rei

Maria del Mar Bonet - "Oració per la plaça del rei"
GREC 1991, 5 de juliol, TVE-2
Cançó inèdita en disc, interpretada als concerts del Grec' 91.Maria del Mar Bonet: veu
Jordi Rallo: percussió


La carrera artística de Maria del Mar Bonet anirà molt lligada a la Plaça del Rei, sobretot a partir de 1979, quan hi inicia una sèrie de recitals durant l'estiu -coincidint amb el Festival Grec- que tindran continuïtat cada any, fins el 2001.

La cantant mallorquina arribà a Barcelona l'any 1967, amb tan sols 18 anys, i de la mà d'Els Setge Jutges començarà a endinsar-se en l'ambient de la Nova Cançó. De fet, durant els primers mesos a Barcelona, va viure amb el matrimoni format per Lluís Serrahima i Remei Margarit i amb el seu germà Joan Ramón, també membre dels Jutges. Ja aquell mateix any començarà a actuar en solitari -a locals com l'Ovella Negra i la Cova del Drac- i enregistrarà el seu primer disc, amb cançons populars de Menorca.

Sempre ha cantat amb català, tot i les pressions rebudes de la seva discogràfica perquè cantés amb altres idiomes.

Tot i que la seva trajectòria artística no anà tan lligada a una lluita política com la de Raimon, Llach o Serrat, la cantant mallorquina també fou víctima de la censura: el 1968 li prohibeixen cantar "Què volen aquesta gent", escrita per Lluís Serrahima. D'altra banda, el seu compromís amb la llengua i cultura pròpies s'ha mantingut constant al llarg de tota la seva carrera.

Ja a principis dels anys setanta inicia la seva projecció cap a l'estranger, actuant en diversos països europeus. El 1971 publica Maria del Mar Bonet (amb cançons com "L'àguila negra" i "No voldria res més ara") que esdevé disc d'or a l'Estat espanyol.

Maria del Mar Bonet a la Plaça del Rei

ORACIÓ PER LA PLAÇA DEL REI
Santa Maria de la nostra mar, germana gran de la plaça
cosina de Sant Pau del Camp, padrina de Santa Àgata
Santa Maria de la nostra mar, Campanet de vela blanca,
portan's de la teva mà, tota la música de l'aigua
Santa Maria de la nostra mar, canta el secret de la plaça,
que mos digui pedra a pedra totes les cançons que guarda
Santa Maria de la nostra mar, portan's l'aigua de la platja,
fes de la plaça un vaixell que camini per les aigues
Visca la Plaça del Rei, visca la Plaça del Rei
cor de la vila romana, cor de la vila romana
i que torni aquesta nit, i que torni aquesta nit
mora, jueva i cristiana; mora, jueva i cristiana.



Maria del Mar Bonet a la Plaça del Rei



Els teatres

Els teatres foren una plataforma de difusió molt important pels artistes de la Nova Cançó. Ja hem mencionat abans el Romea i els seus matinals, durant els primers moments d'Els Setze Jutges i de Raimon.

Però n'hem de destacar d'altres, que sobretot cobraren trascendència a partir dels anys setanta:
- El Teatre Lliure, i els recitals de Maria del Mar Bonet durant el 1977.
- El Teatre Tívoli, amb recitals de Serrat el 1969 i el 1972.
- El Coliseum, on Serrat realitzà diverses actuacions durant el 1970 i el 1971. - Teatre Victòria: Serrat hi actuarà el 1971 amb La Trinca, Marià Albero i Dos més Un.
- El Teatre Grec de Montjuïc i els recitals de Serrat el 1975 i 1981 (durant la celebració de la campanya musical Grec 81).

Palau de la Música Catalana

El Palau de la Música va convertir-se en l'escenari emblemàtic pels cantautors de la Nova Cançó: cantar al Palau ("fer un Palau") era una mena de consagració per un cantant. Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, etc., són alguns dels artistes que hi han actuat. Encara avui el Palau segueix sent, per a qualsevol artista del país, un dels espais més màgics en què s'hi pot actuar.

Maria del Mar Bonet:
1971. Canta al Palau, amb George Moustaki. En una altra ocasió, el mateix any, hi realitza un recital conjunt amb Ovidi Montllor.

Lluís Llach:
1969. Primera actuació en solitari al Palau de la Música Catalana.
1974. Torna a actuar al Palau després d’un temps a França.
1975. Fa set recitals al Palau. En un sol dia es venen les quinze mil localitats. El cinquè dia dels recitals, és retingut i interrogat a la Jefatura Superior de Policía, i li és imposada una sanció de cent mil pessetes i la prohibició de les actuacions que quedaven.

Serrat:
1967. Primer recital en solitari al Palau.
1969. Canta altre cop al Palau.
Durant els 70 i els 80 hi actuarà en diverses ocasions

Raimon:
1969. Actua al Palau, amb Pi de la Serra i Ovidi Montllor.
1979. Hi duu a terme set recitals.

Raimon al Palau de la Música Catalana, en un concert de 1967.

Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona

El 7 de maig de 1976 Lluís Llach actuà al Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, davant d’unes quinze mil persones, la major part estudiants. L'acte adquirí una destacada dimensió política: hi abundaren pancartes i tot tipus de banderes, des de catalanes fins a la del Frente Polisario, i els crits de “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” es deixaren sentir al llarg de tot el concert. Abans de l’actuació, membres de moviments estudiantils reclamaren un govern democràtic per a la Universitat. Malgrat tot, l'acte va transcórrer sense cap tipus d’incident i sense la presència de les forces públiques.

Per a aquesta ocasió Llach interpretar les seves cançons més conegudes, com "L’Estaca", "El jorn dels miserables", "Itaca" i "Cançoneta".

Notícia extreta de La Vanguardia, edició del 7 de maig de 1976.

Palau d'Esports de Montjuïc

Durant els mesos anteriors i posteriors a la mort de Franco la cançó es veurà més instrumentalitzada políticament més que mai. En aquest context, el Palau d’Esports de Montjuïc acollirà una sèrie de recitals multitudinaris. El 30 d’octubre de 1975 (en plena agonia del dictador), Raimon omplirà el recinte i hi cantarà un dels seus temes més coneguts: “Jo vinc d’un silenci”.

Mort ja Franco, el gener de 1976 Llach tornarà a actuar a Catalunya després d’una temporada a l’estranger a causa de les prohibicions. Realitzarà una històrica sèrie de tres recitals al Palau d’Esports, enmig d’un gran entusiasme popular i, per primera vegada, davant la presència de la majoria de les forces polítiques democràtiques. En total, comptà amb l'assistència d’unes 30.000 persones, entre les quals s’hi trobaven personatges destacats del món de les lletres, les arts, el teatre, el cinema, l’esport i la política, i amb un predomini de la joventut. Les tres actuacions s'insertaren en un ambient d’autèntic bullici, amb banderes, càntics (“Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”), pancartes i aplaudiments. Llach hi interpretà cançons que havien estat prohibides durant molt de temps, però que eren igualment ben conegudes per el públic. Un públic incansable ovacionà repetidament al cantautor, rebut com un autèntic heroi nacional.

Llach al Palau d'Esports de Montjuïc.

Zeleste

L'any s’inaugurà la sala Zeleste al carrer Argenteria de Barcelona. Des d’allà s’articularà l’anomenada Música Laietana (derivada de la Música progressiva de finals dels seixanta) i es donaran a conèixer cantants i grups com Sisa o la Companyia Elèctrica Dharma. Esdevindrà la marca d’un subsegell d’Edigsa, dirigit per un Gato Pérez encara no gaire conegut en el món de la rumba catalana, i destinat a divulgar els discos d’aquests artistes.

Zeleste serà la plataforma de difusió d'una nova generació de cantants, d’estils molt diversos: Toti Soler, Jordi Sabatés, Orquestra Mirasol, Música Urbana, Barcelona Tracción, Oriol Tramvia i Pau Riba es troben entre els més destacats.

Augment de la censura durant els anys 70

A partir de 1970, any del procés de Burgos, l’ara anomenada “Cançó catalana” comença a adquirir unes dimensions més polititzades. Esdevé la veu d’una col·lectivitat, del catalanisme democràtic. Comença un període, el de la dècada dels setanta, en què augmentarà i s’intensificarà la censura i les prohibicions.

Molts recitals seran prohibits així com determinades cançons. “L’estaca” de Lluís Llach esdevindrà el primer cas d’una cançó mitificada arran de la seva prohibició i es converteix en un autèntic himne popular, quan havia passat desapercebuda al publicar-se discogràficament. Alguns cantants comencen a patir pressions i persecucions, com el mateix Llach, Raimon o Xavier Rivalta, motiu pel qual es veuen obligats a projectar-se a l’estranger (sobretot a França).


FULL AMB CANÇONS DE RAIMON CENSURADES

 

1968, fi de la Nova Cançó

Se sol considerar que a partir de 1968 ja no té sentit parlar de la “Nova Cançó”. És l'any en què els Setze Jutges desapareixen com a col·lectiu, els cantants de la primera generació -com Espinás, Porter o Abella- van abandonant els escenaris i Serrat abandona el monolingüisme. Els tres darrers jutges (Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs) són ja presentats com a “Novíssima cançó”.

Malgrat tot, l’interes per la Cançó catalana continua a l’alça, amb l’aparició de nous intèrprets a final de la dècada, d’estètiques i posicions polítiques molt diverses: La Trinca, Pere Tàpias, Ovidi Montllor... El mateix 1968 es produeix l’esclat del Grup de Folk, el qual tindrà com a objectiu adaptar al català les aportacions de la Cançó folk anglosaxona i aplegarà molts cantants i grups, gairebé una trentena: Jaume Arnella, Xesco Boix, Jaume Sisa, Pau Riba... També hi col·laboraren Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor. Es presentaren davant del públic en un multitudinari espectacle que tingué lloc al maig de 1968 al Parc de la Ciutadella. La seva presència als escenaris com a col·lectiu fou fugaç (desaparegué l’any següent) però d’ell en sortiran un bon nombre de cantants i grups. D’altra banda, la dècada dels seixanta acaba amb els primers èxits de Lluís Llach.

Actuació del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella, el 1968.



Pere Tàpias



Ovidi Monllor



Primers conflictes

A partir de 1965 es comencen a manifestar els primers conflictes en el si del moviment. D'una banda, el maig d'aquest any es produeix l'escissió d'Edigsa i la creació d'una segona discogràfica destinada al disc català, Concèntric Promotora, dirigida per Josep Ma. Espinàs i Ermengol Passola.

D'altra banda, arriba als Jutges el primer membre d'origen culturalment mixt: es tracta de Joan Manuel Serrat, el qual esdevé aviat la segona gran figura de la Cançó catalana. Les seves cançons obtenen un èxit immediat, no només a Catalunya sinó a tot l'Estat espanyol, fins al punt que TVE decideix escollir-lo com a representant pel Festival d'Eurovisió de 1968. El conflicte que tingué lloc és àmpliament conegut. El fet de negar-se a actuar si no pot cantar el "La la la" en català li suposarà un llarg període de prohibicions mediàtiques, sobretot pel que fa a l'àmbit televisiu. Malgrat tot, Serrat continuarà cantant tant en català com en castellà, decisió que prendran també altres cantants com Núria Feliu i Guillermina Motta. Aquesta postura marcarà un cert enfrontament entre dos sectors en el si de la Cançó: d'una banda els que apostaran pel bilingüisme i, de l'altra, els que es mantindran refractaris a cantar en castellà, com Quico Pi de la Serra o Raimon.

Cova del Drac

Al voltant de la nova discogràfica Concèntric Promotora el 1965 neix un nou espai dedicat exclusivament a espectacles en català, i concretament a la difusió de la Nova Cançó. Es tracta de la Cova del Drac, un cabaret íntim i dedicat a un públic reduït, i situat inicialment al carrer Tuset, núm. 30, de Barcelona. Més tard, canviarà de local i, al mateix temps, de nom: actualment es troba al carrer Vallmajor, núm. 33, amb el nom de Jazzroom.

D'entre els artistes que hi actuaven habitualment destaca sobretot Guillem d'Efak -el qual fou el primer a publicar un disc a Concèntric-, però en podem anomenar d'altres, com ara Núria Feliu, Guillermina Motta, Tete Montoliu, Dolors Laffite, Ramon Muntaner i Ovidi Montllor. I també hi tingueren lloc les primeres actuacions d'una joveníssima Maria del Mar Bonet.

Durant la dècada dels setanta, amb els Setze Jutges ja desapareguts com a col·lectiu, la Cova del Drac realitzarà una important tasca de recerca de noves veus, que donessin continuïtat al moviment. Amb aquesta voluntat impulsarà, sota el nom de "Promoció de Noves Veus"-diversos concursos destinats a cantants novells.

Remei Margarit, Ma. Amèlia Pedrerol i Pau Riba a la Cova del Drac

Raimon, Serrat i Llach: els més polítics

No hi ha dubte que aquests són els tres mosqueters de la Nova Cançó, cadascú en el seu propi estil, com és natural.

Raimon va ser el primer perseguit per la policia de Franco, especialment arran del que ja hem dit, el seu concert a l'Olympia de París, en el que lògicament es va referir a la trepitjada llengua catalana.

Serrat va ser el gran proscrit de l'Espanya de Franco i especialment de tota la xarxa de RTVE arran de negar-se a cantar en castellà el "La la la" en el Festival de Eurovision. Això el portà a l'exili que el convertí en una estrella per tota l'Amèrica Llatina, on ha assolit una popularitat indiscutible. Mort Franco, es va posicionar amb els socialistes. Va participar en el Congrés Constituent del PSC, el 1976, i després en un festival que va fer el PSC el Poble Espanyol amb el títol "Sis hores amb el PSC".

Lluís Llach, com ja hem dit, ha estat el més perseguit policialment, perquè les seves cançons eren més agosarades i moltes vegades a més de cantar feia declaracions que el portaven a la comissària. El 1975 canta al Grec i TVE havia d'emetre en diferit el concert, però al no fer-ho Lluís Llach va portar els tribunals a TVE i va guanyar el judici. Un conjunt de fet que el van duu a l'exili. El 1976 torna a Espanya, canta al Palau d'Esports i a la primera fila hi havia la plana major de la política catalana.

Encara que políticament no s'ha destacat tant, és just fer una menció a Maria del Mar Bonet que va posar música a un poema de Lluís Serrahima, Què volen aquesta gent. Una cançó clarament de protesta del 1971.

Raimon a l'Institut Químic de Sarrià

El 1966 s'inicia la projecció internacional de la Nova Cançó, sobretot arran de l'èxit de Raimon en la seva actuació a l'Olympia de París. Poc després d'aquell concert, el cantautor valencià ofereix un recital a l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià. Aquest serà el primer esdeveniment massiu de la Nova Cançó, aconseguint aplegar més de 4.000 espectadors.

Això és el que deixa registrat l'Institut Químic de Sarrià:
"El 15 de Noviembre de este mismo año de 1966, en los campos de deporte del IQS, se celebró un concierto del cantautor Raimon, muy popular entre la juventud de aquellos años por sus canciones de protesta. Asistieron más de dos mil estudiantes de todas las Facultades de Barcelona, con el consiguiente enfado del Gobernador civil que instó, sin éxito, al Director del Centro para que prohibiera el acto".

Aliança del Poble Nou

Com es pot anar veient a llarg de la història de la Nova Cançó i que va ser un factor força positiu, és que les actuacions solien ser amb més d'un cantan, principalment sota el paraigua d'allò que se'n va dir els Setze Jutges. Raimon doncs va fer el seu primer concert en solitari al Casino Aliança del Poble Nou l'any 1965 i com solia ser normal, va ser un èxit de públic.

Palau de les Nacions de Montjuïc

Salomé i Raimon

El Festival de la Cançó de San Remo va tenir els seus imitadors i possiblement el més significat va ser el Festival de la Cançó Mediterrània que es feia a Barcelona patrocinat per TVE i l'Ajuntament. Més tard seria el Festival de Eurovision.El 1963 aquest festival feia ja la seva cinquena edició i es feia per primera vegada al Palau de les Nacions i els que movien els fils de la Nova Cançó va presentar la cançó "Se'n va anar", Lluis Maria Andreu i la lletra de Lleó Borrell. La cançó tenia grapa i les persones triades per a defensar-la estaven tàcticament molt ben triades perquè cubrien les dues facetes del món de la cançó. Raimon era l'home per excel.lència de la Nova Cançó i Salomé representava, dit amb màxim respecte, el món festivaler, la cara frívola d'allò que se'n deia la música lleugera, una noia atractiva i un escot discret, com havia de ser aleshores. No deixava de ser curiós que els dos cantants eren de València encara que Salomé o Maria Rosa Marco i Poquet vivia a Sant Martí.

Tenia el seu punt la cançó més significada amb la que "Se'n va anar" havia de competir era "Paz", dels catalans Isidro Sola i Carles Laporta, amb una clara alusió als "25 años de paz" del règim franquista. En aquells temps per tot arreu hi havia cartells del règim fent propaganda d'aquesta mena de pau. "La polarització entre ambdues composicións, com ens diu Jordi Garcia-Soler, fou clara des del primer moment fins al punt que totes les altres cançons participants hi van fer el paper de comparses, contribuint a la radicalització de les actituds, sobretot a l'interior del Palau de les Nacions de Montjuïc, ple d'un públic ampli i molt divers. La victòria de "Se'n va anar" va ser clara i el seu triomf, bo i basant-se en el reconeixement de la qualitat inqüestionable de la cançó d'Andreu i Boreell enel context de les composicions de festivals, va ser el primer plebiscit popular a favor de la Nova Cançó, amb l'afegitó importantíssim de la seva gran difució mitjançant la retransmissió radiofònica i televisiva -de la qual, tot s'ha de dir, a penes resten proves: les interpretacions que Raimon va fer de "Se'n va anar" al festival van desaparéixer fa molts anys dels arxius de TVE i del No-Do, els documents cinematogràfics de l'època, com si algú hagués volgut esborrar-les de la història".

És clar que això darrer és la demostració que en el fons la llengua catalana és una pedra a la sabata de l'Estat espanyol.

Ràdio Barcelona

El 13 de gener de 1963 es va començar a emetre, des de l'Estudi Toresky de Ràdio Barcelona, el programa Radioscope, sota la direcció de Salvador Escamilla. El primer que deia cada matí al moment de començar era “Bon dia Catalunya”, salutació que esdevingué històrica. Durant molt de temps fou l'únic programa radiofònic que introduïa parcialment el català, sempre sota una certa vigilància de la censura. Malgrat tot, el règim franquista no donà massa importància a un programa que els semblava casolà i sense gaires pretencions.

Des de Ràdio Barcelona es va donar a conéixer Joan Manuel Serrat i hi varen passar altres artistes com Lluís Llach, Francesc Pi de la Serra, Raimon, Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa, La Trinca, Marina Rosell, Maria Cinta, Rafael Subireachs, Pere Tapias, Núria Feliu, Guillermina Motta i, possiblement, tots els que varen assolir una notorietat mínima en la Nova Cançó.

Quan la direcció de la SER eliminà Radioscope, el programa passa a emetre's, a partir de 1970, des de Ràdio Miramar, abans de desaparèixer.

(Foto: Salvador Escamilla al programa Radioscope, acompanyat de Serrat, Guillermina Motta i Núria Feliu, entre d'altres).

Teatre Romea

Desafortunadament, i potser la raó és el preu, el teatre no ha gaudit mai de molt de públic, especialment a causa de la competència del cinema. Tanmateix, el teatre ha representat, més que la ràdio, la més important columna que ha aguantat la cultura oral en català. D'una manera indiscutible, el Teatre Romea va ser a Barcelona el centre de l'escena en català. En ple anys seixanta un pot recordar la insigne Montserrat Carulla fent de Julieta.

No és doncs cap sorpresa que una dels primers passos significats de la Nova Cançó es fes al Teatre Romea. Aleshores en aquest teatre hi havia en diumenge els Matinals Romea-Show i aprofitant aquesta sèrie el 24 de gener 1963 va haver la primera presentació al públic en general de la Nova Cançó, que com va tenir un èxit aclaparador, doncs molts ens vam quedar sense poder-hi entrar; el diumenge següent s'hi va tornar a fer. D'aquell matinal es pot recordar a l'Espinàs, Miquel Porter, Remei Margarit i, per descomptat, el Raimon.

A partir d'aquesta data la Nova Cançó esdevingué mediàtica o va sortir de les catacumbes.

1963, l'any decisiu per a la consolidació de la Nova Cançó

Des del punt de vista social es pot dir que la Nova Cançó neix el 1963 perquè es produeix un augment significatiu de públic, la qual cosa palesa que veritablement el manifest de Lluís Serrahima tenia sentit: hi havia ganes de cantar les nostres cançons i ganes de sentir-les i, fins i tot, d’acompanyar-les; malgrat que, com és natural, cantar en català no era pas tant diferent de cantar en castellà o francès, és a dir, també es versionaven les cançons d’altres idiomes. Si era normal sentir en castellà “Cheek To Cheek” també havia de ser normal sentir en català “Le plat pays”.

El 24 de gener de 1963 es va fer una matinal el Teatre Romea per primer cop. Cal dir que un dels qui fa aquest treball, després de fer cua es va es va quedar al carrer sense poder entrar, va ser una mescla de frustració per no entrar i de goig d’adonar-se l’èxit de la convocatòria perquè vam ser tants els qui no van poder entrar que la funció es va repetir el diumenge següent. Al Romea hi varen cantar doncs Els Setze Jutges i Raimon, una de les cançons que va cantar va ser "Al vent", encara que l'enregistrament que hi hem posat és posterior.

Per altra banda, a partir de 1963 serà determinant el suport rebut des de diversos mitjans de comunicació, sobretot premsa i ràdio. Pel què fa a la premsa, diverses publicacions obriren les portes a la Cançó, amb articles o recencions de les actuacions i, en alguns casos, seccions dedicades exclusivament al nou fenòmen (com la signada per Lluís Permanyer i Carme Vilaginés a la revista Serra d'Or). Però sobretot cal destacar el paper que tingueren alguns professionals del món de la ràdio, com és el cas de Salvador Escamilla, el qual realitzà una gran tasca de difusió des dels seu programa Radioscope, emès des de Ràdio Barcelona.

El mateix any es va produir el que en podríem dir el salt mediàtic de la Nova Cançó, amb la participació de Raimon al famós Festival de la Cançó Mediterrània. Tot just Edigsa acabava de publicar el seu primer EP, del qual se'n vengueren uns 40.000 exemplars. No cal dir que Raimon esdevingué la primera figura realment popular de la cançó.

El món del disc i Edigsa

Cal no oblidar que les primeres actuacions de la Nova Cançó eren quasi clandestines. Hem fet menció del Centre Comarcal Lleidatà i del CICF, però també hi va haver altres llocs en el que ens manquen dades perquè eren actes clandestins o quasi, com podria ser la Llibreria Porter i l'ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona). Es pot comprendre que l'edició, distribució i venda de discs no era una activitat susceptible a fer-se sota. En primer lloc, cal recordar que cantar en català ja es feia, el tema de la Nova Cançó responia literalment a les paraules del famós article de Serrahima que figura a la Introducció d'aquest blog, que les cançons fossin d'ara, de joves d'ara, d'inquietuds d'ara. Això ve a tomb perquè "La Voz de su Amo" va editar per les Germanes Serrano i Emi per Josep Guardiola.

L'editorial catalana Vergara va editar el 1960 el primer monòleg del famós Joan Capri, que va tenir continuïtat perquè en aquells temps Capri era el rei de l'escena catalana. Una altra editora catalana, Belter, va editar el treball d'Emili Vendrell fill.

Dins d'aquest panorama, el 1961 es va fundar Edigsa sota la batuta d'Ermengol Passola i Josep Espar i Ticó. Els primers discs publicats van ser "El Cant dels Ocells" i el "Noi de la mare", interpretats per la Coral Sant Jordi. Després seguiren els cantants de la Nova Cançó: J.M. Espinàs, Grau Carol, Miquel Porter, Remei Margarit i Raimon.

La producció discogràfica estava dividida en set branques: Raimon; El Setze Jutges; Noves cançons, noves veus; Les cançons de sempre; Discoteca literària; Espiritualiltat i El món dels infants.

El 1965 l'empresa era encara deficitària i encara que hi havia socis disposats a perdre diners i havia alhora una situació contradictòria respecte a altres accionistes, aquells que guanyaven menys que els cantants perquè hi havia cantants que ja guanyaven molts diners. Edigsa va patir tres crisis, la primera va ser el 1965 que significà la marxa d'Ermengol Passola, la segona quan el 1967 Raimon i Pi de la Serra abandonen Edigsa i la darrera el mateix any arran de la famosa polèmica per l'afer Serrat i TVE.

L'esmentat Ermengol fundà, el 1965, una nova discogràfica: Concèntric Promotora. Els primers que editaren varen ser Llach, Lafitte, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Pau Riba, així com grups de música moderna com Els Dracs, Els Drums, The Bonds i Els Xocs. Mentrestant, Edigsa servia de plataforma de difusió de grups com Els Corbs, Els 4 Gats, Els Picapedra i Els Xerracs; també Guillermina Motta, que després es passà a Concèntric.

Llibreria Ona

La lluita per la supervivència del català en temps de la dictadura del General Franco es desenvolupava en diferents fronts i, per descomptat, el front més significatiu era el dels llibres.

L'edició dels llibres era la gran aventura, però els llibres necessiten publicitat i distribució. No cal dir que un dels problemes dels llibres en català, encara avui en molts casos, és que es vegin, que siguin visibles, que no estiguin en un racó o tapats per una muntanya de llibres en castellà.

L'any 1962 s'inaugurà la Llibreria Ona a les Galeries Faians, situades a la Gran Via de les Corts Catalanes (a la banda de muntanya, tocant al Passeig de Gràcia). Els seus principals impulsors foren Ermengol Passola (empresari i promotor cultural, responsable també de la creació d’Edigsa, i més endevant, Concèntric i la Cova del Drac), Josep Espar Ticó i Jordi Úbeda i Bauló.

Era inicialment una mena de quiosc, un espai molt petit on només hi atenia una dependenta. El tret distintiu era que només s'hi venien llibres i discs catalans. Aviat la situació va millorar i es traslladaren a la mateixa Gran Via, número 654, a un local molt més ampli que comptava amb una sala per a la presentació de llibres i discs.

La Llibreria Ona fou pionera en la venda de la discografia de la Nova Cançó, ja que els establiments existents no creien que la producció catalana pogués ser rendible, a més de suposar un risc a causa de la censura i la persecució franquista. La por era justificada -ja que s'havien produït atacs de bandes parapolicials contra algunes llibreries considerades progressistes-, però cal destacar que existia també un cert menyspreu cap a la pròpia cultura i, concretament cap a la llengua catalana. No obstant això, amb els primers èxits del moviment, la major part dels establiments decidiren incorporar-se a la venda de discografia en català.

Durant força anys aquesta llibreria ha estat d'una fidelitat a la llengua absoluta. Malauradament, es va veure obligada a tancar encara no fa un any, el setembre de 2010.

Hotel Colón (Premis Santa Llúcia) i Fòrum Vergés

El 1962 Els Setze Jutges actuen a Castelló i coneixen al jove Ramon Pelegero, és a dir, Raimon. Impressionats per les seves cançons, es posen a treballar perquè sigui conegut a Barcelona. Amb l'ajuda econòmica de l'escriptor Joan Fuster, Raimon viatjarà a la capital catalana, on actuarà per primera vegada davant del públic el 13 de desembre d'aquell mateix any, a l'Hotel Colón, durant l'acte de concessió dels Premis de Santa Llúcia, un important certamen de literatura catalana.

Tot just dos dies després, el 15 de desembre, tingué lloc el seu segon èxit. En aquesta ocasió actuarà a local del Fòrum Vergés, juntament amb altres membres dels Setze Jutges, en una mena de festival presentat per Jaume Picas, un gran emprenedor en el món del disc i de la cançó.

Vista de l'antic Forum Vergés

Situat al carrer Rosselló, cantonada amb Balmes, el Fòrum Vergés fou un espai promogut pels jesuïtes de Catalunya i les antigues Congregacions Marianes que tingué una important repercussió en la vida social i cultural barcelonina durant el franquisme. Inicià les seves activitats l'any 1957, i ben aviat es convertí en un espai de reunió per als joves universitaris de Barcelona: s'hi emetien les pel·lícules que no estaven a les cartelleres dels cinemes de la ciutat, es representaren per primera vegada obres de Brecht i Camus, s'hi realitzaren activitats a favor de la llengua catalana i actuacions musicals de tot tipus. Sobretot durant la dècada dels seixanta, adquirirà un fort caràcter polític d'oposició al règim franquista. Amb l'arribada de la democràcia el Fòrum Vergés va desaparèixer. Actualment, el local l'ocupa l'IDEC/UPF, que destina la seva tasca al desenvolupament d'estudis superiors i d'altres activitats culturals.

Lluís Serrahima ens diu que Raimon ha estat sense cap mena de dubte el valor més gran de la Nova Cançó, tant per la seva actitud cívica com per la seva llarguíssima trajectòria.

Els primers moments

El mateix any en què els Jutges feien la seva primera actuació en públic -és a dir, el 1961- apareixia, de la mà d'Ermengol Passola i Josep Espar i Ticó, la companyia discogràfica Edigsa. La seva gran tasca en la difusió del moviment de la Nova Cançó -sobretot durant els primers anys- mereix que li dediquem un apartat especial (veure "El món del disc i Edigsa"). D'altra banda, el 1962 tingué lloc a Premià de Mar la primera actuació d'Els Setze Jutges sota aquest nom i, el mateix any, aparegué el primer disc d'Espinàs.

A partir d'aquest moment Els Setze Jutges començaren una gran quantitat d'actuacions arreu del país. Es tractava de concerts davant d'un públic molt reduït i sovint amb condicions força precàries. S'hi solien interpretar temes nous "d'autor" i versions d'èxits internacionals, sempre seguint un mateix sistema: els quatre o cinc membres del grup romanien asseguts a l'escenari i s'avancaven a cantar per torns, mentre els companys els escoltaven. La instrumentalització també era molt bàsica, quasi sempre constituida únicament per una guitarra, ja fos tocada pel mateix cantant o per un acompanyant. Possiblement, a l'hora de triar l'instrument estrella fou determinant la gran dificultat que suposava aconseguir un piano en condicions en segons quins locals.

Típic recital d'alguns dels Setze Jutges i Raimon.

CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina)

La presentació oficial d'Els Setze Jutges -que encara no havien adoptat aquest nom- tindrà lloc el 19 de desembre de 1961 al CICF de Barcelona, amb les actuacions d'Espinàs, Porter i Serrahima. Remei Margarit no hi pot actuar, però les seves cançons se senten mitjançant una cinta magnetofònica. Per altra banda, és en aquest primer acte del col·lectiu quan s'empra per primera vegada el terme Nova Cançó, de la mà de Gonçal Lloveras, escriptor català i fundador del CICF.

El Centre d'Influència Catòlica Femenina era un institut situat a la Via Augusta en el qual hi acudien, generalment, noies de casa bona, que anaven aprendre secretariat i idiomes. Era un centre d'un marcat caràcter catalanista on, a més, s'hi ensenyava català sota la direcció de l'inefable Joan Triadú. Malgrat ser un centre exclusivament femení, molts catalans ens hi havíem examinat de català en alguna ocasió.

Centre Comarcal Lleidatà

El desembre de 1961, pocs dies abans de la presentació oficial d'Els Setze Jutges, tingué lloc un acte al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en el qual Miquel Porter i Josep Guardiola cantaren temes com “Les floristes de la Rambla” (de Porter) i “Tot sembla diferent” (d’Espinàs i Xicota), a més d'interpretar versions internacionals d’èxit.

El Centre Comarcal Lleidatà és una entitat cultural amb un fort esperit catalanista fundada a Barcelona l'any 1927 i situada a la Plaça Universitat, amb l'entrada principal a Gran Via de les Corts Catalanes, 592.

Els actes socials i culturals que s'hi duien a terme des del seu naixement (conferències, teatre, esbart, coral, etc.) continuaren durant els anys de dictadura, aconseguint defugir, no sense certes dificultats i inconvenients, la vigilància i la censura del règim. Fins i tot s'aconseguí posar en marxa, l'any 1958, la publicació d'un Butlletí Interior, que tot i ser bilingüe en un començament, cada vegada s'anirà abocant més al català.

Una de les activitats que recordem s'hi feien molts dissabtes per la tarda era la lectura de poemes pels propis autors. En aquest context, cal veure com un acte normal el fet que la Nova Cançó que tingués acollida en aquest gran pis de la Gran Via.

Festa al Centre Comarcal Lleidatà.

Precedents de la Nova Cançó

A finals dels anys cinquanta ja hi havia un manifest malestar per la situació del català i, especialment, preocupava el fet que el jovent quedés al marge d’allò que s’ha convingut a dir cultura catalana. Com és normal, la joventut vol divertir-se i una de les maneres de fer-ho és cantant. Des dels ambients més intel·lectuals del país es començarà a temptejar la possibilitat de cantar amb la nostra llengua, prenent com a model la cançó d’arrels franceses: de Jacques Brel, Léo Ferré, Charles Trenet i, sobretot, George Brassens. Aquests anys coincideixen amb l'aparició d'una consciència intel·lectual crítica i amb els primers moviments polítics sorgits a la universitat.

És en aquest context que es posaran les bases del que poc després esdevindrà un autèntic fenomen, la Nova Cançó. Tot i que les primeres realizacions públiques encara hauran d'esperar uns anys, ja a mitjans dels cinquanta es comencen a fer trobades i audicions entre amics. Són d'aquest període les representacions del teatre experimental "Teatre Viu" - que comptava amb col·laboració de Miquel Porter i les seves musicacions de l'obra de Papasseït-, inicialment a la llibreria de Josep Porter i, més tard, a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, al Casino de la Garriga i d'altres espais, fins a la darrera, que tingué lloc l'any 1958 al local de les Joventuts Musicals.

D'altra banda, a principis dels cinquanta tenen lloc els primers contactes de Miquel Porter amb Lluís Serrahima, a casa del qual es realitzaran diverses reunions, en les que escolten cançó francesa i n'adapten temes al català. Fins i tot, comencen a escriure i composar cançons originals.

També cal mencionar la tasca de difusió i traducció del cantautor francès Georges Brassens duta a terme per Josep Ma. Espinàs a finals dels cinquanta, i l'aparició, el 1958, dels primers enregistraments de música contemporània en català després de la Guerra Civil: es tractava de dos discos de versions d'èxits internacionals de l'època, publicats per les germanes Serrano i per Josep Guardiola, respectivament.

L'any 1959 suposa un punt d'inflexió per l'inici del moviment. És l'any en què Serrahima publica el seu article "Ens calen cançons d'ara", considerat per molts el manifest fundacional de la Nova Cançó, i d'altra banda, és l'any en què se celebra el Primer Festival de Canción del Mediterráneo, el qual inclou un tema en català, "Les velles places de Barcelona", de Serracant i Torres Demon. Tot i no tenir gaire èxit en el certamen és un fet digne de menció, ja que es tracta d'una de les primeres actuacions públiques de música en català.

Com a resultat de les xerrades entre Miquel Porter, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima, el 1961 neix els grup Els Setze Jutges. Lluís Serrahima no en forma part perquè va optar per no cantar, però era part del nucli i va escriure diversos temes que serien interpretats per altres cantants. A més, a casa de la parella Lluís Serrahima i Remei Margarit es feien proves per a valorar a nous candidats per formar d'Els Setze Jutges. Entre 1962 i 1968 s'aniran incorporant nous membres, fins arribar als setze.

Els primers Jutges: Espinàs, Miquel Porter, Guillermina Motta, Remei Margarit, Pi de la Serra, Delfí Abella, i d'altres.

Introducció




 Lluís Serrahima i Villavecchia a casa seva

  Lluís Serrahima va publicar a la pàgina número 15 del número 58 de gener de 1959 de la revista Germinàbit aquest manifest que ha estat considerat el punt de partida del moviment de la «Nova Cançó». A continuació reproduïm el seu text íntegre.

Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n'ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades, i potser per culpa d'una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d'altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d'ésser nostres tenim l'obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva.

Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives... que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.

Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.

Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no —això és igual— sorgeix una cançó: i quines cançons!

Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.

A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement.

Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els "chansonniers", que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?

Lluís Serrahima

L'objectiu d'aquest blog és fer un recorregut pels primers llocs en què es va escoltar la "Nova Cançó", que va ser si no podem dir una revolució, sí que va ser indubtablement un revulsiu i qui encengué la metxa d'aquest moviment va ser Lluís Serrahima amb aquest article o manifest que acabem de transcriure.

El dia 5 febrer 2011 els que fem aquest blog, l'Anna i l'Albert, vam anar a casa del Lluís per a què ens en parlés. I hi vam parlar força. Ens vam passar la tarda amb el Lluís i no ens vam adonar del pas del temps perquè és una font d'informació, d'anècdotes i de curiositats de tota mena visions personals relacionades amb la música i la cançó, la d'abans i la nova, la llengua i la política.

Es va parlar en quina mena d'aiguabarreig es vivia al món de la cançó, però el cas és que no n'érem prou conscients de l'anomalia de la situació perquè durant els anys de dictadura havíem agafat un cert conformisme. El millor exemple d'aquest conformisme és que la majoria ens vam acostumar amb una normalitat absoluta que era de mala educació parlar en català a un castellanoparlant, malgrat que portés dècades vivint a Catalunya. Això era perquè havíem assumit que el català era una llengua menor i no ens qüestionàvem el perquè no hi havia cançons catalanes a la ràdio.

Durant els primers anys del franquisme la major part de les cançons que se sentien per la ràdio eren espanyoles, però a poc a poc es van començar a sentir cançons de França i Itàlia principalment, després d'Anglaterra i els Estats Units.

En català, l'única cosa que hi havia era la cançó tradicional, com les que cantava l'Emili Vendrell o les sardanes, que rarament eren cantades, només musicades. De tant en tant un cantant d'èxit, s'entén d'èxit en castellà, com Josep Guardiola, treia alguna cosa en català, però no ho veiem com un fet trascendent per a la cultura catalana, solia ser tant ensucrat com l'Emili Vendrell, per tant, ho consideràvem com un detall simpàtic i poca cosa més.



Lluís Serrahima, Albert de la Hoz i Anna Gras a casa del Lluís