dilluns, 14 de març del 2011

Cantar ara en català

Segur que ens deixem moltes coses pel camí des del inicis de la Nova Cançó, per les diferents etapes, crisis, conflictes endògens i dels que ens han vingut de fora; tanmateix el temps passa i no tot és com ens agradaria, però també hem d'aplaudir les coses bones.

Un exemple, possiblement el darrer és el cas del grup MANEL que canta en català i recentment ha presentat el seu sego disc a la sala Razzmatazz amb gran èxit.

No sé si es pot dir que això representa no el final del trajecte perquè la creació no ha d'acabar mai, però sí que potser és l'assoliment d'allò que ens va dir el Lluís Serrahima en aquell manifest. El grup MANEL és un símptoma de normalitat, com també ho van ser ELS PETS i SOPA DE CABRA, per tant, la marxa de la cançó en català segueix. Per molts anys!

La sorpresa !

dissabte, 12 de març del 2011

Camp Nou

Lluís Llach fou el primer artista en actuar al gran escenari del Camp Nou. Ho feu el 6 de juliol de 1985, davant de més de 100.000 persones, en el que fou anomenat “més que un concert”. I el cert és que va ser el recital més multitudinari i espectacular de la seva carrera artística fins al moment i, sense cap mena de dubte, un fet històric per la cançó catalana.

Amb els seus càntics, aplaudiments i lemes, els espectadors esdevingueren els autèntics protagonistes de la vetllada, la qual comptà amb poca presència d'autoritats polítiques. El crit de "Som una nació" fou un dels que més s'escoltà al llarg de la nit, demostrant així que el sentiment catalanista seguia viu entre la societat.

La primera de les cançons que interpretà Llach va ser “Venim del nord, venim del sud”, que recorda a una de les frases del famós “Cant del Barça”. D’altres foren: “Laura”, “Que tinguem sort”, “Viatge a Itaca”, “L’estaca” i “El cant de l’enyor” (amb Marina Rossell i Maria del Mar Bonet). La festa acabà amb la interpretació d’“Els Segadors”. El concert fou enregistrat en un doble àlbum de quinze temes titulat “Camp del Barça.
6 de juliol de 1985”.

divendres, 11 de març del 2011

Gran Teatre del Liceu

El setembre de 1979 Llach realitzà dos històrics recitals al Liceu per presentar Somniem, esdevenint així el primer cantant no operístic en actuar-hi. Tot i actuar en aquest mític escenari, la vetllada no es vestí d'una especial solemnitat: Llach es presentà a l’escenari amb texans i camisa blanca i acompanyat dels seus músics habituals. Ell mateix es va acompanyar al piano en gran part de les peces del repertori.

Tot el contingut del disc significa un retorn a la lluita i una reafirmació dels seus principis humans. Llach el va concebre com una espècie de testament musical, ja que preveia retirar-se un cop finalitzada la gravació: durant els darrers dos anys s’havia sentit poc satisfet dels seus resultats artístics, pel fet de no poder desenvolupar la seva feina en bones condicions tècniques. Malgrat tot, al cap de vuit mesos es repensarà la decisió i tornarà a cantar. Segurament fou determinant el reconeixement internacional rebut l’any 1979, quan li atorgaren el premi Luigi Tenco a millor cantant estranger, per la seva contribució “amb una tenaç i constant activitat, al naixement i evolució de la nova cançó catalana reivindicant una identitat cultural”.

dijous, 10 de març del 2011

Plaça del Rei


Maria del Mar Bonet - "Oració per la plaça del rei"
GREC 1991, 5 de juliol, TVE-2
Cançó inèdita en disc, interpretada als concerts del Grec' 91.
Maria del Mar Bonet: veu
Jordi Rallo: percussió



La carrera artística de Maria del Mar Bonet anirà molt lligada a la Plaça del Rei, sobretot a partir de 1979, quan hi inicia una sèrie de recitals durant l'estiu -coincidint amb el Festival Grec- que tindran continuïtat cada any, fins el 2001.

La cantant mallorquina arribà a Barcelona l'any 1967, amb tan sols 18 anys, i de la mà d'Els Setge Jutges començarà a endinsar-se en l'ambient de la Nova Cançó. De fet, durant els primers mesos a Barcelona, va viure amb el matrimoni format per Lluís Serrahima i Remei Margarit i amb el seu germà Joan Ramón, també membre dels Jutges. Ja aquell mateix any començarà a actuar en solitari -a locals com l'Ovella Negra i la Cova del Drac- i enregistrarà el seu primer disc, amb cançons populars de Menorca.
Sempre ha cantat amb català, tot i les pressions rebudes de la seva discogràfica perquè cantés amb altres idiomes.

Tot i que la seva trajectòria artística no anà tan lligada a una lluita política com la de Raimon, Llach o Serrat, la cantant mallorquina també fou víctima de la censura: el 1968 li prohibeixen cantar "Què volen aquesta gent", escrita per Lluís Serrahima. D'altra banda, el seu compromís amb la llengua i cultura pròpies s'ha mantingut constant al llarg de tota la seva carrera.

Ja a principis dels anys setanta inicia la seva projecció cap a l'estranger, actuant en diversos països europeus. El 1971 publica Maria del Mar Bonet (amb cançons com "L'àguila negra" i "No voldria res més ara") que esdevé disc d'or a l'Estat espanyol.
Maria del Mar Bonet a la Plaça del Rei

ORACIÓ PER LA PLAÇA DEL REI
Santa Maria de la nostra mar, germana gran de la plaça
cosina de Sant Pau del Camp, padrina de Santa Àgata
Santa Maria de la nostra mar, Campanet de vela blanca,
portan's de la teva mà, tota la música de l'aigua
Santa Maria de la nostra mar, canta el secret de la plaça,
que mos digui pedra a pedra totes les cançons que guarda
Santa Maria de la nostra mar, portan's l'aigua de la platja,
fes de la plaça un vaixell que camini per les aigues
Visca la Plaça del Rei, visca la Plaça del Rei
cor de la vila romana, cor de la vila romana
i que torni aquesta nit, i que torni aquesta nit
mora, jueva i cristiana; mora, jueva i cristiana.



Maria del Mar Bonet a la Plaça del Rei


Els teatres

Els teatres foren una plataforma de difusió molt important pels artistes de la Nova Cançó. Ja hem mencionat abans el Romea i els seus matinals, durant els primers moments d'Els Setze Jutges i de Raimon.

Però n'hem de destacar d'altres, que sobretot cobraren trascendència a partir dels anys setanta:
- El Teatre Lliure, i els recitals de Maria del Mar Bonet durant el 1977.
- El Teatre Tívoli, amb recitals de Serrat el 1969 i el 1972.
- El Coliseum, on Serrat realitzà diverses actuacions durant el 1970 i el 1971. - Teatre Victòria: Serrat hi actuarà el 1971 amb La Trinca, Marià Albero i Dos més Un.
- El Teatre Grec de Montjuïc i els recitals de Serrat el 1975 i 1981 (durant la celebració de la campanya musical Grec 81).




Palau de la Música Catalana

El Palau de la Música va convertir-se en l'escenari emblemàtic pels cantautors de la Nova Cançó: cantar al Palau ("fer un Palau") era una mena de consagració per un cantant. Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, etc., són alguns dels artistes que hi han actuat. Encara avui el Palau segueix sent, per a qualsevol artista del país, un dels espais més màgics en què s'hi pot actuar.

Maria del Mar Bonet:
1971. Canta al Palau, amb George Moustaki. En una altra ocasió, el mateix any, hi realitza un recital conjunt amb Ovidi Montllor.

Lluís Llach:
1969. Primera actuació en solitari al Palau de la Música Catalana.
1974. Torna a actuar al Palau després d’un temps a França.
1975. Fa set recitals al Palau. En un sol dia es venen les quinze mil localitats. El cinquè dia dels recitals, és retingut i interrogat a la Jefatura Superior de Policía, i li és imposada una sanció de cent mil pessetes i la prohibició de les actuacions que quedaven.

Serrat:
1967. Primer recital en solitari al Palau.
1969. Canta altre cop al Palau.
Durant els 70 i els 80 hi actuarà en diverses ocasions

Raimon:
1969. Actua al Palau, amb Pi de la Serra i Ovidi Montllor.
1979. Hi duu a terme set recitals.


Raimon al Palau de la Música Catalana, en un concert de 1967.

Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona

El 7 de maig de 1976 Lluís Llach actuà al Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, davant d’unes quinze mil persones, la major part estudiants. L'acte adquirí una destacada dimensió política: hi abundaren pancartes i tot tipus de banderes, des de catalanes fins a la del Frente Polisario, i els crits de “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” es deixaren sentir al llarg de tot el concert. Abans de l’actuació, membres de moviments estudiantils reclamaren un govern democràtic per a la Universitat. Malgrat tot, l'acte va transcórrer sense cap tipus d’incident i sense la presència de les forces públiques.

Per a aquesta ocasió Llach interpretar les seves cançons més conegudes, com "L’Estaca", "El jorn dels miserables", "Itaca" i "Cançoneta".

Notícia extreta de La Vanguardia, edició del 7 de maig de 1976.

Palau d'Esports de Montjuïc

Durant els mesos anteriors i posteriors a la mort de Franco la cançó es veurà més instrumentalitzada políticament més que mai. En aquest context, el Palau d’Esports de Montjuïc acollirà una sèrie de recitals multitudinaris. El 30 d’octubre de 1975 (en plena agonia del dictador), Raimon omplirà el recinte i hi cantarà un dels seus temes més coneguts: “Jo vinc d’un silenci”.

Mort ja Franco, el gener de 1976 Llach tornarà a actuar a Catalunya després d’una temporada a l’estranger a causa de les prohibicions. Realitzarà una històrica sèrie de tres recitals al Palau d’Esports, enmig d’un gran entusiasme popular i, per primera vegada, davant la presència de la majoria de les forces polítiques democràtiques. En total, comptà amb l'assistència d’unes 30.000 persones, entre les quals s’hi trobaven personatges destacats del món de les lletres, les arts, el teatre, el cinema, l’esport i la política, i amb un predomini de la joventut. Les tres actuacions s'insertaren en un ambient d’autèntic bullici, amb banderes, càntics (“Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”), pancartes i aplaudiments. Llach hi interpretà cançons que havien estat prohibides durant molt de temps, però que eren igualment ben conegudes per el públic. Un públic incansable ovacionà repetidament al cantautor, rebut com un autèntic heroi nacional.

Llach al Palau d'Esports de Montjuïc.

Zeleste

L'any s’inaugurà la sala Zeleste al carrer Argenteria de Barcelona. Des d’allà s’articularà l’anomenada Música Laietana (derivada de la Música progressiva de finals dels seixanta) i es donaran a conèixer cantants i grups com Sisa o la Companyia Elèctrica Dharma. Esdevindrà la marca d’un subsegell d’Edigsa, dirigit per un Gato Pérez encara no gaire conegut en el món de la rumba catalana, i destinat a divulgar els discos d’aquests artistes.

Zeleste serà la plataforma de difusió d'una nova generació de cantants, d’estils molt diversos: Toti Soler, Jordi Sabatés, Orquestra Mirasol, Música Urbana, Barcelona Tracción, Oriol Tramvia i Pau Riba es troben entre els més destacats.

Augment de la censura durant els anys 70

A partir de 1970, any del procés de Burgos, l’ara anomenada “Cançó catalana” comença a adquirir unes dimensions més polititzades. Esdevé la veu d’una col·lectivitat, del catalanisme democràtic. Comença un període, el de la dècada dels setanta, en què augmentarà i s’intensificarà la censura i les prohibicions.

Molts recitals seran prohibits així com determinades cançons. “L’estaca” de Lluís Llach esdevindrà el primer cas d’una cançó mitificada arran de la seva prohibició i es converteix en un autèntic himne popular, quan havia passat desapercebuda al publicar-se discogràficament. Alguns cantants comencen a patir pressions i persecucions, com el mateix Llach, Raimon o Xavier Rivalta, motiu pel qual es veuen obligats a projectar-se a l’estranger (sobretot a França).

FULL AMB CANÇONS DE RAIMON CENSURADES
 

1968, fi de la Nova Cançó

Se sol considerar que a partir de 1968 ja no té sentit parlar de la “Nova Cançó”. És l'any en què els Setze Jutges desapareixen com a col·lectiu, els cantants de la primera generació -com Espinás, Porter o Abella- van abandonant els escenaris i Serrat abandona el monolingüisme. Els tres darrers jutges (Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs) són ja presentats com a “Novíssima cançó”.

Malgrat tot, l’interes per la Cançó catalana continua a l’alça, amb l’aparició de nous intèrprets a final de la dècada, d’estètiques i posicions polítiques molt diverses: La Trinca, Pere Tàpias, Ovidi Montllor... El mateix 1968 es produeix l’esclat del Grup de Folk, el qual tindrà com a objectiu adaptar al català les aportacions de la Cançó folk anglosaxona i aplegarà molts cantants i grups, gairebé una trentena: Jaume Arnella, Xesco Boix, Jaume Sisa, Pau Riba... També hi col·laboraren Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor. Es presentaren davant del públic en un multitudinari espectacle que tingué lloc al maig de 1968 al Parc de la Ciutadella. La seva presència als escenaris com a col·lectiu fou fugaç (desaparegué l’any següent) però d’ell en sortiran un bon nombre de cantants i grups. D’altra banda, la dècada dels seixanta acaba amb els primers èxits de Lluís Llach.
Actuació del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella, el 1968.

Pere Tàpias

Ovidi Monllor


Primers conflictes

A partir de 1965 es comencen a manifestar els primers conflictes en el si del moviment. D'una banda, el maig d'aquest any es produeix l'escissió d'Edigsa i la creació d'una segona discogràfica destinada al disc català, Concèntric Promotora, dirigida per Josep Ma. Espinàs i Ermengol Passola.

D'altra banda, arriba als Jutges el primer membre d'origen culturalment mixt: es tracta de Joan Manuel Serrat, el qual esdevé aviat la segona gran figura de la Cançó catalana. Les seves cançons obtenen un èxit immediat, no només a Catalunya sinó a tot l'Estat espanyol, fins al punt que TVE decideix escollir-lo com a representant pel Festival d'Eurovisió de 1968. El conflicte que tingué lloc és àmpliament conegut. El fet de negar-se a actuar si no pot cantar el "La la la" en català li suposarà un llarg període de prohibicions mediàtiques, sobretot pel que fa a l'àmbit televisiu. Malgrat tot, Serrat continuarà cantant tant en català com en castellà, decisió que prendran també altres cantants com Núria Feliu i Guillermina Motta. Aquesta postura marcarà un cert enfrontament entre dos sectors en el si de la Cançó: d'una banda els que apostaran pel bilingüisme i, de l'altra, els que es mantindran refractaris a cantar en castellà, com Quico Pi de la Serra o Raimon.

Cova del Drac

Al voltant de la nova discogràfica Concèntric Promotora el 1965 neix un nou espai dedicat exclusivament a espectacles en català, i concretament a la difusió de la Nova Cançó. Es tracta de la Cova del Drac, un cabaret íntim i dedicat a un públic reduït, i situat inicialment al carrer Tuset, núm. 30, de Barcelona. Més tard, canviarà de local i, al mateix temps, de nom: actualment es troba al carrer Vallmajor, núm. 33, amb el nom de Jazzroom.

D'entre els artistes que hi actuaven habitualment destaca sobretot Guillem d'Efak -el qual fou el primer a publicar un disc a Concèntric-, però en podem anomenar d'altres, com ara Núria Feliu, Guillermina Motta, Tete Montoliu, Dolors Laffite, Ramon Muntaner i Ovidi Montllor. I també hi tingueren lloc les primeres actuacions d'una joveníssima Maria del Mar Bonet.

Durant la dècada dels setanta, amb els Setze Jutges ja desapareguts com a col·lectiu, la Cova del Drac realitzarà una important tasca de recerca de noves veus, que donessin continuïtat al moviment. Amb aquesta voluntat impulsarà, sota el nom de "Promoció de Noves Veus"-diversos concursos destinats a cantants novells.

Remei Margarit, Ma. Amèlia Pedrerol i Pau Riba a la Cova del Drac

Raimon, Serrat i Llach: els més polítics

No hi ha dubte que aquests són els tres mosqueters de la Nova Cançó, cadascú en el seu propi estil, com és natural.

Raimon va ser el primer perseguit per la policia de Franco, especialment arran del que ja hem dit, el seu concert a l'Olympia de París, en el que lògicament es va referir a la trepitjada llengua catalana.

Serrat va ser el gran proscrit de l'Espanya de Franco i especialment de tota la xarxa de RTVE arran de negar-se a cantar en castellà el "La la la" en el Festival de Eurovision. Això el portà a l'exili que el convertí en una estrella per tota l'Amèrica Llatina, on ha assolit una popularitat indiscutible. Mort Franco, es va posicionar amb els socialistes. Va participar en el Congrés Constituent del PSC, el 1976, i després en un festival que va fer el PSC el Poble Espanyol amb el títol "Sis hores amb el PSC".


Lluís Llach, com ja hem dit, ha estat el més perseguit policialment, perquè les seves cançons eren més agosarades i moltes vegades a més de cantar feia declaracions que el portaven a la comissària. El 1975 canta al Grec i TVE havia d'emetre en diferit el concert, però al no fer-ho Lluís Llach va portar els tribunals a TVE i va guanyar el judici. Un conjunt de fet que el van duu a l'exili. El 1976 torna a Espanya, canta al Palau d'Esports i a la primera fila hi havia la plana major de la política catalana.

Encara que políticament no s'ha destacat tant, és just fer una menció a Maria del Mar Bonet que va posar música a un poema de Lluís Serrahima, Què volen aquesta gent. Una cançó clarament de protesta del 1971.

dijous, 3 de març del 2011

Raimon a l'Institut Químic de Sarrià

El 1966 s'inicia la projecció internacional de la Nova Cançó, sobretot arran de l'èxit de Raimon en la seva actuació a l'Olympia de París. Poc després d'aquell concert, el cantautor valencià ofereix un recital a l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià. Aquest serà el primer esdeveniment massiu de la Nova Cançó, aconseguint aplegar més de 4.000 espectadors.
Això és el que deixa registrat l'Institut Químic de Sarrià:
"El 15 de Noviembre de este mismo año de 1966, en los campos de deporte del IQS, se celebró un concierto del cantautor Raimon, muy popular entre la juventud de aquellos años por sus canciones de protesta. Asistieron más de dos mil estudiantes de todas las Facultades de Barcelona, con el consiguiente enfado del Gobernador civil que instó, sin éxito, al Director del Centro para que prohibiera el acto".