Palau de les Nacions de Montjuïc

Salomé i Raimon

El Festival de la Cançó de San Remo va tenir els seus imitadors i possiblement el més significat va ser el Festival de la Cançó Mediterrània que es feia a Barcelona patrocinat per TVE i l'Ajuntament. Més tard seria el Festival de Eurovision.El 1963 aquest festival feia ja la seva cinquena edició i es feia per primera vegada al Palau de les Nacions i els que movien els fils de la Nova Cançó va presentar la cançó "Se'n va anar", Lluis Maria Andreu i la lletra de Lleó Borrell. La cançó tenia grapa i les persones triades per a defensar-la estaven tàcticament molt ben triades perquè cubrien les dues facetes del món de la cançó. Raimon era l'home per excel.lència de la Nova Cançó i Salomé representava, dit amb màxim respecte, el món festivaler, la cara frívola d'allò que se'n deia la música lleugera, una noia atractiva i un escot discret, com havia de ser aleshores. No deixava de ser curiós que els dos cantants eren de València encara que Salomé o Maria Rosa Marco i Poquet vivia a Sant Martí.

Tenia el seu punt la cançó més significada amb la que "Se'n va anar" havia de competir era "Paz", dels catalans Isidro Sola i Carles Laporta, amb una clara alusió als "25 años de paz" del règim franquista. En aquells temps per tot arreu hi havia cartells del règim fent propaganda d'aquesta mena de pau. "La polarització entre ambdues composicións, com ens diu Jordi Garcia-Soler, fou clara des del primer moment fins al punt que totes les altres cançons participants hi van fer el paper de comparses, contribuint a la radicalització de les actituds, sobretot a l'interior del Palau de les Nacions de Montjuïc, ple d'un públic ampli i molt divers. La victòria de "Se'n va anar" va ser clara i el seu triomf, bo i basant-se en el reconeixement de la qualitat inqüestionable de la cançó d'Andreu i Boreell enel context de les composicions de festivals, va ser el primer plebiscit popular a favor de la Nova Cançó, amb l'afegitó importantíssim de la seva gran difució mitjançant la retransmissió radiofònica i televisiva -de la qual, tot s'ha de dir, a penes resten proves: les interpretacions que Raimon va fer de "Se'n va anar" al festival van desaparéixer fa molts anys dels arxius de TVE i del No-Do, els documents cinematogràfics de l'època, com si algú hagués volgut esborrar-les de la història".

És clar que això darrer és la demostració que en el fons la llengua catalana és una pedra a la sabata de l'Estat espanyol.