Aliança del Poble Nou

Com es pot anar veient a llarg de la història de la Nova Cançó i que va ser un factor força positiu, és que les actuacions solien ser amb més d'un cantan, principalment sota el paraigua d'allò que se'n va dir els Setze Jutges. Raimon doncs va fer el seu primer concert en solitari al Casino Aliança del Poble Nou l'any 1965 i com solia ser normal, va ser un èxit de públic.

Palau de les Nacions de Montjuïc

Salomé i Raimon

El Festival de la Cançó de San Remo va tenir els seus imitadors i possiblement el més significat va ser el Festival de la Cançó Mediterrània que es feia a Barcelona patrocinat per TVE i l'Ajuntament. Més tard seria el Festival de Eurovision.El 1963 aquest festival feia ja la seva cinquena edició i es feia per primera vegada al Palau de les Nacions i els que movien els fils de la Nova Cançó va presentar la cançó "Se'n va anar", Lluis Maria Andreu i la lletra de Lleó Borrell. La cançó tenia grapa i les persones triades per a defensar-la estaven tàcticament molt ben triades perquè cubrien les dues facetes del món de la cançó. Raimon era l'home per excel.lència de la Nova Cançó i Salomé representava, dit amb màxim respecte, el món festivaler, la cara frívola d'allò que se'n deia la música lleugera, una noia atractiva i un escot discret, com havia de ser aleshores. No deixava de ser curiós que els dos cantants eren de València encara que Salomé o Maria Rosa Marco i Poquet vivia a Sant Martí.

Tenia el seu punt la cançó més significada amb la que "Se'n va anar" havia de competir era "Paz", dels catalans Isidro Sola i Carles Laporta, amb una clara alusió als "25 años de paz" del règim franquista. En aquells temps per tot arreu hi havia cartells del règim fent propaganda d'aquesta mena de pau. "La polarització entre ambdues composicións, com ens diu Jordi Garcia-Soler, fou clara des del primer moment fins al punt que totes les altres cançons participants hi van fer el paper de comparses, contribuint a la radicalització de les actituds, sobretot a l'interior del Palau de les Nacions de Montjuïc, ple d'un públic ampli i molt divers. La victòria de "Se'n va anar" va ser clara i el seu triomf, bo i basant-se en el reconeixement de la qualitat inqüestionable de la cançó d'Andreu i Boreell enel context de les composicions de festivals, va ser el primer plebiscit popular a favor de la Nova Cançó, amb l'afegitó importantíssim de la seva gran difució mitjançant la retransmissió radiofònica i televisiva -de la qual, tot s'ha de dir, a penes resten proves: les interpretacions que Raimon va fer de "Se'n va anar" al festival van desaparéixer fa molts anys dels arxius de TVE i del No-Do, els documents cinematogràfics de l'època, com si algú hagués volgut esborrar-les de la història".

És clar que això darrer és la demostració que en el fons la llengua catalana és una pedra a la sabata de l'Estat espanyol.

Ràdio Barcelona

El 13 de gener de 1963 es va començar a emetre, des de l'Estudi Toresky de Ràdio Barcelona, el programa Radioscope, sota la direcció de Salvador Escamilla. El primer que deia cada matí al moment de començar era “Bon dia Catalunya”, salutació que esdevingué històrica. Durant molt de temps fou l'únic programa radiofònic que introduïa parcialment el català, sempre sota una certa vigilància de la censura. Malgrat tot, el règim franquista no donà massa importància a un programa que els semblava casolà i sense gaires pretencions.

Des de Ràdio Barcelona es va donar a conéixer Joan Manuel Serrat i hi varen passar altres artistes com Lluís Llach, Francesc Pi de la Serra, Raimon, Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa, La Trinca, Marina Rosell, Maria Cinta, Rafael Subireachs, Pere Tapias, Núria Feliu, Guillermina Motta i, possiblement, tots els que varen assolir una notorietat mínima en la Nova Cançó.

Quan la direcció de la SER eliminà Radioscope, el programa passa a emetre's, a partir de 1970, des de Ràdio Miramar, abans de desaparèixer.

(Foto: Salvador Escamilla al programa Radioscope, acompanyat de Serrat, Guillermina Motta i Núria Feliu, entre d'altres).

Teatre Romea

Desafortunadament, i potser la raó és el preu, el teatre no ha gaudit mai de molt de públic, especialment a causa de la competència del cinema. Tanmateix, el teatre ha representat, més que la ràdio, la més important columna que ha aguantat la cultura oral en català. D'una manera indiscutible, el Teatre Romea va ser a Barcelona el centre de l'escena en català. En ple anys seixanta un pot recordar la insigne Montserrat Carulla fent de Julieta.

No és doncs cap sorpresa que una dels primers passos significats de la Nova Cançó es fes al Teatre Romea. Aleshores en aquest teatre hi havia en diumenge els Matinals Romea-Show i aprofitant aquesta sèrie el 24 de gener 1963 va haver la primera presentació al públic en general de la Nova Cançó, que com va tenir un èxit aclaparador, doncs molts ens vam quedar sense poder-hi entrar; el diumenge següent s'hi va tornar a fer. D'aquell matinal es pot recordar a l'Espinàs, Miquel Porter, Remei Margarit i, per descomptat, el Raimon.

A partir d'aquesta data la Nova Cançó esdevingué mediàtica o va sortir de les catacumbes.

1963, l'any decisiu per a la consolidació de la Nova Cançó

Des del punt de vista social es pot dir que la Nova Cançó neix el 1963 perquè es produeix un augment significatiu de públic, la qual cosa palesa que veritablement el manifest de Lluís Serrahima tenia sentit: hi havia ganes de cantar les nostres cançons i ganes de sentir-les i, fins i tot, d’acompanyar-les; malgrat que, com és natural, cantar en català no era pas tant diferent de cantar en castellà o francès, és a dir, també es versionaven les cançons d’altres idiomes. Si era normal sentir en castellà “Cheek To Cheek” també havia de ser normal sentir en català “Le plat pays”.

El 24 de gener de 1963 es va fer una matinal el Teatre Romea per primer cop. Cal dir que un dels qui fa aquest treball, després de fer cua es va es va quedar al carrer sense poder entrar, va ser una mescla de frustració per no entrar i de goig d’adonar-se l’èxit de la convocatòria perquè vam ser tants els qui no van poder entrar que la funció es va repetir el diumenge següent. Al Romea hi varen cantar doncs Els Setze Jutges i Raimon, una de les cançons que va cantar va ser "Al vent", encara que l'enregistrament que hi hem posat és posterior.

Per altra banda, a partir de 1963 serà determinant el suport rebut des de diversos mitjans de comunicació, sobretot premsa i ràdio. Pel què fa a la premsa, diverses publicacions obriren les portes a la Cançó, amb articles o recencions de les actuacions i, en alguns casos, seccions dedicades exclusivament al nou fenòmen (com la signada per Lluís Permanyer i Carme Vilaginés a la revista Serra d'Or). Però sobretot cal destacar el paper que tingueren alguns professionals del món de la ràdio, com és el cas de Salvador Escamilla, el qual realitzà una gran tasca de difusió des dels seu programa Radioscope, emès des de Ràdio Barcelona.

El mateix any es va produir el que en podríem dir el salt mediàtic de la Nova Cançó, amb la participació de Raimon al famós Festival de la Cançó Mediterrània. Tot just Edigsa acabava de publicar el seu primer EP, del qual se'n vengueren uns 40.000 exemplars. No cal dir que Raimon esdevingué la primera figura realment popular de la cançó.

El món del disc i Edigsa

Cal no oblidar que les primeres actuacions de la Nova Cançó eren quasi clandestines. Hem fet menció del Centre Comarcal Lleidatà i del CICF, però també hi va haver altres llocs en el que ens manquen dades perquè eren actes clandestins o quasi, com podria ser la Llibreria Porter i l'ADB (Agrupació Dramàtica de Barcelona). Es pot comprendre que l'edició, distribució i venda de discs no era una activitat susceptible a fer-se sota. En primer lloc, cal recordar que cantar en català ja es feia, el tema de la Nova Cançó responia literalment a les paraules del famós article de Serrahima que figura a la Introducció d'aquest blog, que les cançons fossin d'ara, de joves d'ara, d'inquietuds d'ara. Això ve a tomb perquè "La Voz de su Amo" va editar per les Germanes Serrano i Emi per Josep Guardiola.

L'editorial catalana Vergara va editar el 1960 el primer monòleg del famós Joan Capri, que va tenir continuïtat perquè en aquells temps Capri era el rei de l'escena catalana. Una altra editora catalana, Belter, va editar el treball d'Emili Vendrell fill.

Dins d'aquest panorama, el 1961 es va fundar Edigsa sota la batuta d'Ermengol Passola i Josep Espar i Ticó. Els primers discs publicats van ser "El Cant dels Ocells" i el "Noi de la mare", interpretats per la Coral Sant Jordi. Després seguiren els cantants de la Nova Cançó: J.M. Espinàs, Grau Carol, Miquel Porter, Remei Margarit i Raimon.

La producció discogràfica estava dividida en set branques: Raimon; El Setze Jutges; Noves cançons, noves veus; Les cançons de sempre; Discoteca literària; Espiritualiltat i El món dels infants.

El 1965 l'empresa era encara deficitària i encara que hi havia socis disposats a perdre diners i havia alhora una situació contradictòria respecte a altres accionistes, aquells que guanyaven menys que els cantants perquè hi havia cantants que ja guanyaven molts diners. Edigsa va patir tres crisis, la primera va ser el 1965 que significà la marxa d'Ermengol Passola, la segona quan el 1967 Raimon i Pi de la Serra abandonen Edigsa i la darrera el mateix any arran de la famosa polèmica per l'afer Serrat i TVE.

L'esmentat Ermengol fundà, el 1965, una nova discogràfica: Concèntric Promotora. Els primers que editaren varen ser Llach, Lafitte, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Pau Riba, així com grups de música moderna com Els Dracs, Els Drums, The Bonds i Els Xocs. Mentrestant, Edigsa servia de plataforma de difusió de grups com Els Corbs, Els 4 Gats, Els Picapedra i Els Xerracs; també Guillermina Motta, que després es passà a Concèntric.

Llibreria Ona

La lluita per la supervivència del català en temps de la dictadura del General Franco es desenvolupava en diferents fronts i, per descomptat, el front més significatiu era el dels llibres.

L'edició dels llibres era la gran aventura, però els llibres necessiten publicitat i distribució. No cal dir que un dels problemes dels llibres en català, encara avui en molts casos, és que es vegin, que siguin visibles, que no estiguin en un racó o tapats per una muntanya de llibres en castellà.

L'any 1962 s'inaugurà la Llibreria Ona a les Galeries Faians, situades a la Gran Via de les Corts Catalanes (a la banda de muntanya, tocant al Passeig de Gràcia). Els seus principals impulsors foren Ermengol Passola (empresari i promotor cultural, responsable també de la creació d’Edigsa, i més endevant, Concèntric i la Cova del Drac), Josep Espar Ticó i Jordi Úbeda i Bauló.

Era inicialment una mena de quiosc, un espai molt petit on només hi atenia una dependenta. El tret distintiu era que només s'hi venien llibres i discs catalans. Aviat la situació va millorar i es traslladaren a la mateixa Gran Via, número 654, a un local molt més ampli que comptava amb una sala per a la presentació de llibres i discs.

La Llibreria Ona fou pionera en la venda de la discografia de la Nova Cançó, ja que els establiments existents no creien que la producció catalana pogués ser rendible, a més de suposar un risc a causa de la censura i la persecució franquista. La por era justificada -ja que s'havien produït atacs de bandes parapolicials contra algunes llibreries considerades progressistes-, però cal destacar que existia també un cert menyspreu cap a la pròpia cultura i, concretament cap a la llengua catalana. No obstant això, amb els primers èxits del moviment, la major part dels establiments decidiren incorporar-se a la venda de discografia en català.

Durant força anys aquesta llibreria ha estat d'una fidelitat a la llengua absoluta. Malauradament, es va veure obligada a tancar encara no fa un any, el setembre de 2010.

Hotel Colón (Premis Santa Llúcia) i Fòrum Vergés

El 1962 Els Setze Jutges actuen a Castelló i coneixen al jove Ramon Pelegero, és a dir, Raimon. Impressionats per les seves cançons, es posen a treballar perquè sigui conegut a Barcelona. Amb l'ajuda econòmica de l'escriptor Joan Fuster, Raimon viatjarà a la capital catalana, on actuarà per primera vegada davant del públic el 13 de desembre d'aquell mateix any, a l'Hotel Colón, durant l'acte de concessió dels Premis de Santa Llúcia, un important certamen de literatura catalana.

Tot just dos dies després, el 15 de desembre, tingué lloc el seu segon èxit. En aquesta ocasió actuarà a local del Fòrum Vergés, juntament amb altres membres dels Setze Jutges, en una mena de festival presentat per Jaume Picas, un gran emprenedor en el món del disc i de la cançó.

Vista de l'antic Forum Vergés

Situat al carrer Rosselló, cantonada amb Balmes, el Fòrum Vergés fou un espai promogut pels jesuïtes de Catalunya i les antigues Congregacions Marianes que tingué una important repercussió en la vida social i cultural barcelonina durant el franquisme. Inicià les seves activitats l'any 1957, i ben aviat es convertí en un espai de reunió per als joves universitaris de Barcelona: s'hi emetien les pel·lícules que no estaven a les cartelleres dels cinemes de la ciutat, es representaren per primera vegada obres de Brecht i Camus, s'hi realitzaren activitats a favor de la llengua catalana i actuacions musicals de tot tipus. Sobretot durant la dècada dels seixanta, adquirirà un fort caràcter polític d'oposició al règim franquista. Amb l'arribada de la democràcia el Fòrum Vergés va desaparèixer. Actualment, el local l'ocupa l'IDEC/UPF, que destina la seva tasca al desenvolupament d'estudis superiors i d'altres activitats culturals.

Lluís Serrahima ens diu que Raimon ha estat sense cap mena de dubte el valor més gran de la Nova Cançó, tant per la seva actitud cívica com per la seva llarguíssima trajectòria.

Els primers moments

El mateix any en què els Jutges feien la seva primera actuació en públic -és a dir, el 1961- apareixia, de la mà d'Ermengol Passola i Josep Espar i Ticó, la companyia discogràfica Edigsa. La seva gran tasca en la difusió del moviment de la Nova Cançó -sobretot durant els primers anys- mereix que li dediquem un apartat especial (veure "El món del disc i Edigsa"). D'altra banda, el 1962 tingué lloc a Premià de Mar la primera actuació d'Els Setze Jutges sota aquest nom i, el mateix any, aparegué el primer disc d'Espinàs.

A partir d'aquest moment Els Setze Jutges començaren una gran quantitat d'actuacions arreu del país. Es tractava de concerts davant d'un públic molt reduït i sovint amb condicions força precàries. S'hi solien interpretar temes nous "d'autor" i versions d'èxits internacionals, sempre seguint un mateix sistema: els quatre o cinc membres del grup romanien asseguts a l'escenari i s'avancaven a cantar per torns, mentre els companys els escoltaven. La instrumentalització també era molt bàsica, quasi sempre constituida únicament per una guitarra, ja fos tocada pel mateix cantant o per un acompanyant. Possiblement, a l'hora de triar l'instrument estrella fou determinant la gran dificultat que suposava aconseguir un piano en condicions en segons quins locals.

Típic recital d'alguns dels Setze Jutges i Raimon.

CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina)

La presentació oficial d'Els Setze Jutges -que encara no havien adoptat aquest nom- tindrà lloc el 19 de desembre de 1961 al CICF de Barcelona, amb les actuacions d'Espinàs, Porter i Serrahima. Remei Margarit no hi pot actuar, però les seves cançons se senten mitjançant una cinta magnetofònica. Per altra banda, és en aquest primer acte del col·lectiu quan s'empra per primera vegada el terme Nova Cançó, de la mà de Gonçal Lloveras, escriptor català i fundador del CICF.

El Centre d'Influència Catòlica Femenina era un institut situat a la Via Augusta en el qual hi acudien, generalment, noies de casa bona, que anaven aprendre secretariat i idiomes. Era un centre d'un marcat caràcter catalanista on, a més, s'hi ensenyava català sota la direcció de l'inefable Joan Triadú. Malgrat ser un centre exclusivament femení, molts catalans ens hi havíem examinat de català en alguna ocasió.

Centre Comarcal Lleidatà

El desembre de 1961, pocs dies abans de la presentació oficial d'Els Setze Jutges, tingué lloc un acte al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en el qual Miquel Porter i Josep Guardiola cantaren temes com “Les floristes de la Rambla” (de Porter) i “Tot sembla diferent” (d’Espinàs i Xicota), a més d'interpretar versions internacionals d’èxit.

El Centre Comarcal Lleidatà és una entitat cultural amb un fort esperit catalanista fundada a Barcelona l'any 1927 i situada a la Plaça Universitat, amb l'entrada principal a Gran Via de les Corts Catalanes, 592.

Els actes socials i culturals que s'hi duien a terme des del seu naixement (conferències, teatre, esbart, coral, etc.) continuaren durant els anys de dictadura, aconseguint defugir, no sense certes dificultats i inconvenients, la vigilància i la censura del règim. Fins i tot s'aconseguí posar en marxa, l'any 1958, la publicació d'un Butlletí Interior, que tot i ser bilingüe en un començament, cada vegada s'anirà abocant més al català.

Una de les activitats que recordem s'hi feien molts dissabtes per la tarda era la lectura de poemes pels propis autors. En aquest context, cal veure com un acte normal el fet que la Nova Cançó que tingués acollida en aquest gran pis de la Gran Via.

Festa al Centre Comarcal Lleidatà.

Precedents de la Nova Cançó

A finals dels anys cinquanta ja hi havia un manifest malestar per la situació del català i, especialment, preocupava el fet que el jovent quedés al marge d’allò que s’ha convingut a dir cultura catalana. Com és normal, la joventut vol divertir-se i una de les maneres de fer-ho és cantant. Des dels ambients més intel·lectuals del país es començarà a temptejar la possibilitat de cantar amb la nostra llengua, prenent com a model la cançó d’arrels franceses: de Jacques Brel, Léo Ferré, Charles Trenet i, sobretot, George Brassens. Aquests anys coincideixen amb l'aparició d'una consciència intel·lectual crítica i amb els primers moviments polítics sorgits a la universitat.

És en aquest context que es posaran les bases del que poc després esdevindrà un autèntic fenomen, la Nova Cançó. Tot i que les primeres realizacions públiques encara hauran d'esperar uns anys, ja a mitjans dels cinquanta es comencen a fer trobades i audicions entre amics. Són d'aquest període les representacions del teatre experimental "Teatre Viu" - que comptava amb col·laboració de Miquel Porter i les seves musicacions de l'obra de Papasseït-, inicialment a la llibreria de Josep Porter i, més tard, a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, al Casino de la Garriga i d'altres espais, fins a la darrera, que tingué lloc l'any 1958 al local de les Joventuts Musicals.

D'altra banda, a principis dels cinquanta tenen lloc els primers contactes de Miquel Porter amb Lluís Serrahima, a casa del qual es realitzaran diverses reunions, en les que escolten cançó francesa i n'adapten temes al català. Fins i tot, comencen a escriure i composar cançons originals.

També cal mencionar la tasca de difusió i traducció del cantautor francès Georges Brassens duta a terme per Josep Ma. Espinàs a finals dels cinquanta, i l'aparició, el 1958, dels primers enregistraments de música contemporània en català després de la Guerra Civil: es tractava de dos discos de versions d'èxits internacionals de l'època, publicats per les germanes Serrano i per Josep Guardiola, respectivament.

L'any 1959 suposa un punt d'inflexió per l'inici del moviment. És l'any en què Serrahima publica el seu article "Ens calen cançons d'ara", considerat per molts el manifest fundacional de la Nova Cançó, i d'altra banda, és l'any en què se celebra el Primer Festival de Canción del Mediterráneo, el qual inclou un tema en català, "Les velles places de Barcelona", de Serracant i Torres Demon. Tot i no tenir gaire èxit en el certamen és un fet digne de menció, ja que es tracta d'una de les primeres actuacions públiques de música en català.

Com a resultat de les xerrades entre Miquel Porter, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima, el 1961 neix els grup Els Setze Jutges. Lluís Serrahima no en forma part perquè va optar per no cantar, però era part del nucli i va escriure diversos temes que serien interpretats per altres cantants. A més, a casa de la parella Lluís Serrahima i Remei Margarit es feien proves per a valorar a nous candidats per formar d'Els Setze Jutges. Entre 1962 i 1968 s'aniran incorporant nous membres, fins arribar als setze.

Els primers Jutges: Espinàs, Miquel Porter, Guillermina Motta, Remei Margarit, Pi de la Serra, Delfí Abella, i d'altres.

Introducció




 Lluís Serrahima i Villavecchia a casa seva

  Lluís Serrahima va publicar a la pàgina número 15 del número 58 de gener de 1959 de la revista Germinàbit aquest manifest que ha estat considerat el punt de partida del moviment de la «Nova Cançó». A continuació reproduïm el seu text íntegre.

Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n'ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d'aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n'hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d'ésser oblidades, i potser per culpa d'una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d'altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d'ésser nostres tenim l'obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se'n facin de noves, jo almenys no n'he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se'n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d'oració col·lectiva.

Es tracta, doncs, que surtin cançons d'aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives... que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.

Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.

Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no —això és igual— sorgeix una cançó: i quines cançons!

Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.

A les places dels pobles es ballen sardanes; se'n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement.

Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els "chansonniers", que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d'altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?

Lluís Serrahima

L'objectiu d'aquest blog és fer un recorregut pels primers llocs en què es va escoltar la "Nova Cançó", que va ser si no podem dir una revolució, sí que va ser indubtablement un revulsiu i qui encengué la metxa d'aquest moviment va ser Lluís Serrahima amb aquest article o manifest que acabem de transcriure.

El dia 5 febrer 2011 els que fem aquest blog, l'Anna i l'Albert, vam anar a casa del Lluís per a què ens en parlés. I hi vam parlar força. Ens vam passar la tarda amb el Lluís i no ens vam adonar del pas del temps perquè és una font d'informació, d'anècdotes i de curiositats de tota mena visions personals relacionades amb la música i la cançó, la d'abans i la nova, la llengua i la política.

Es va parlar en quina mena d'aiguabarreig es vivia al món de la cançó, però el cas és que no n'érem prou conscients de l'anomalia de la situació perquè durant els anys de dictadura havíem agafat un cert conformisme. El millor exemple d'aquest conformisme és que la majoria ens vam acostumar amb una normalitat absoluta que era de mala educació parlar en català a un castellanoparlant, malgrat que portés dècades vivint a Catalunya. Això era perquè havíem assumit que el català era una llengua menor i no ens qüestionàvem el perquè no hi havia cançons catalanes a la ràdio.

Durant els primers anys del franquisme la major part de les cançons que se sentien per la ràdio eren espanyoles, però a poc a poc es van començar a sentir cançons de França i Itàlia principalment, després d'Anglaterra i els Estats Units.

En català, l'única cosa que hi havia era la cançó tradicional, com les que cantava l'Emili Vendrell o les sardanes, que rarament eren cantades, només musicades. De tant en tant un cantant d'èxit, s'entén d'èxit en castellà, com Josep Guardiola, treia alguna cosa en català, però no ho veiem com un fet trascendent per a la cultura catalana, solia ser tant ensucrat com l'Emili Vendrell, per tant, ho consideràvem com un detall simpàtic i poca cosa més.



Lluís Serrahima, Albert de la Hoz i Anna Gras a casa del Lluís