Precedents de la Nova Cançó

A finals dels anys cinquanta ja hi havia un manifest malestar per la situació del català i, especialment, preocupava el fet que el jovent quedés al marge d’allò que s’ha convingut a dir cultura catalana. Com és normal, la joventut vol divertir-se i una de les maneres de fer-ho és cantant. Des dels ambients més intel·lectuals del país es començarà a temptejar la possibilitat de cantar amb la nostra llengua, prenent com a model la cançó d’arrels franceses: de Jacques Brel, Léo Ferré, Charles Trenet i, sobretot, George Brassens. Aquests anys coincideixen amb l'aparició d'una consciència intel·lectual crítica i amb els primers moviments polítics sorgits a la universitat.

És en aquest context que es posaran les bases del que poc després esdevindrà un autèntic fenomen, la Nova Cançó. Tot i que les primeres realizacions públiques encara hauran d'esperar uns anys, ja a mitjans dels cinquanta es comencen a fer trobades i audicions entre amics. Són d'aquest període les representacions del teatre experimental "Teatre Viu" - que comptava amb col·laboració de Miquel Porter i les seves musicacions de l'obra de Papasseït-, inicialment a la llibreria de Josep Porter i, més tard, a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, al Casino de la Garriga i d'altres espais, fins a la darrera, que tingué lloc l'any 1958 al local de les Joventuts Musicals.

D'altra banda, a principis dels cinquanta tenen lloc els primers contactes de Miquel Porter amb Lluís Serrahima, a casa del qual es realitzaran diverses reunions, en les que escolten cançó francesa i n'adapten temes al català. Fins i tot, comencen a escriure i composar cançons originals.

També cal mencionar la tasca de difusió i traducció del cantautor francès Georges Brassens duta a terme per Josep Ma. Espinàs a finals dels cinquanta, i l'aparició, el 1958, dels primers enregistraments de música contemporània en català després de la Guerra Civil: es tractava de dos discos de versions d'èxits internacionals de l'època, publicats per les germanes Serrano i per Josep Guardiola, respectivament.

L'any 1959 suposa un punt d'inflexió per l'inici del moviment. És l'any en què Serrahima publica el seu article "Ens calen cançons d'ara", considerat per molts el manifest fundacional de la Nova Cançó, i d'altra banda, és l'any en què se celebra el Primer Festival de Canción del Mediterráneo, el qual inclou un tema en català, "Les velles places de Barcelona", de Serracant i Torres Demon. Tot i no tenir gaire èxit en el certamen és un fet digne de menció, ja que es tracta d'una de les primeres actuacions públiques de música en català.

Com a resultat de les xerrades entre Miquel Porter, Remei Margarit, Josep Maria Espinàs i Lluís Serrahima, el 1961 neix els grup Els Setze Jutges. Lluís Serrahima no en forma part perquè va optar per no cantar, però era part del nucli i va escriure diversos temes que serien interpretats per altres cantants. A més, a casa de la parella Lluís Serrahima i Remei Margarit es feien proves per a valorar a nous candidats per formar d'Els Setze Jutges. Entre 1962 i 1968 s'aniran incorporant nous membres, fins arribar als setze.

Els primers Jutges: Espinàs, Miquel Porter, Guillermina Motta, Remei Margarit, Pi de la Serra, Delfí Abella, i d'altres.