Raimon va ser el primer perseguit per la policia de Franco, especialment arran del que ja hem dit, el seu concert a l'Olympia de París, en el que lògicament es va referir a la trepitjada llengua catalana.
Serrat va ser el gran proscrit de l'Espanya de Franco i especialment de tota la xarxa de RTVE arran de negar-se a cantar en castellà el "La la la" en el Festival de Eurovision. Això el portà a l'exili que el convertí en una estrella per tota l'Amèrica Llatina, on ha assolit una popularitat indiscutible. Mort Franco, es va posicionar amb els socialistes. Va participar en el Congrés Constituent del PSC, el 1976, i després en un festival que va fer el PSC el Poble Espanyol amb el títol "Sis hores amb el PSC".
Lluís Llach, com ja hem dit, ha estat el més perseguit policialment, perquè les seves cançons eren més agosarades i moltes vegades a més de cantar feia declaracions que el portaven a la comissària. El 1975 canta al Grec i TVE havia d'emetre en diferit el concert, però al no fer-ho Lluís Llach va portar els tribunals a TVE i va guanyar el judici. Un conjunt de fet que el van duu a l'exili. El 1976 torna a Espanya, canta al Palau d'Esports i a la primera fila hi havia la plana major de la política catalana.
Encara que políticament no s'ha destacat tant, és just fer una menció a Maria del Mar Bonet que va posar música a un poema de Lluís Serrahima, Què volen aquesta gent. Una cançó clarament de protesta del 1971.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada